NO, EN NOM MEU!

El meu pare és d’un poblet de la serra de Córdoba (si, m’agrada escrit d’aquesta manera, igual que no accepto que diguin “Lerida” en comptes de Lleida, tampoc que canviïn qualsevol altre nom) i la meva mare és de Jerez de la Frontera (Cádiz).

Jo, vaig passar tota la meva infància, adolescència i joventut a Viladecans (Baix Llobregat). Soc fill de la Catalunya dels 60. Vaig patir en primera persona tots els canvis de la nomenada “transició”. Quan vaig entrar a escola , les cues d’entrada es feien a ritme de marxes militars, i els dies “patris” amb el Cara al Sol (el nostre conserge era Guàrdia Civil retirat de servei).

Després, tot el sistema escolar anava canviant just el curs de darrera meu, i a nosaltres només ens tocava petites molles del programa nou (col·legis públics dels anys 70 en el cinturó industrial... sona el tema?).

Això es tradueix: la primera lliçó formal de català la vaig tenir ja amb 14 anys, això sumat al fet de que en Viladecans la població d’origen català “pur” no passava del 15%, entendreu que per mi aquesta llengua era una cosa totalment aliena.

La qüestió és que vaig criar-me entre andalusos, castellans, extremenys, gallecs, aragonesos... i de molts indrets. En el meu carrer només hi havia una família que parlava Català. Sempre m’he considerat afortunat per aquest fet en molt sentits, ja que tenia al meu abast coses molt diferents (podia menjar cada dia una cuina diferent, comprar productes de tota la península... i similars), i per tant la normalitat per mi representava tot allò.

Un dia, ja grandet quan feia la FP vaig començar a trobar-me joves que parlaven en català entre ells (us juro que fins llavors no l’havia vist mai a escola), i mica a mica vaig anar aprenent la llengua. Integrar-me? doncs, crec que no ja que jo feia la mateixa vida d’abans, però amb el afegit de conèixer una llengua i una cultura nova per mi. Entenent, això si, que allò era propi de la terra on vivia.

El fet és que des de llavors, tant d’una banda com d’altra es demana que m’identifiqui amb allò que soc. Ets més català que Espanyol? Ets més.... que...?

Entenc que aquest país té una cultura i una llengua pròpia. Que no es pot perdre, i que entre tots l’hem de conservar.

Ara, la meva identitat formada, va aconseguir què al final no tingui una sensació de pertànyer “a mort” a una cultura concreta. Crec que soc el resultat de tot plegat. Sincerament, m’agrada més el so d’una gaita que el de unes castanyoles, i no sento res especial quan escolto unes sevillanes.

Diumenge, per allò de fer una volta i un vermutet, vaig anar a la Feria de Abril del Fòrum.

Descripció? Totes les casetes eren iguals... no? La mateixa música, el mateix menjar, la mateixa decoració (i, per cert, els mateixos preus!!!)

Jo, que he tingut la sort de recórrer les espanyes bastant, trobo a faltar les coses diferents de cada zona de Andalusia (música, menjar, artesania, costums...).

Crec que estaria bé poder mostrar això, la riquesa de coses que té aquella terra. Si no sembla tot el mateix, i tant dóna anar a veure la gent de Isla Cristina (Huelva) que la de la Colònia Egaebrense (Cabra – Córdoba). I es queda reduït tot a un folklore concret.

Es fa aquesta Feria de abril en nom de la voluntat dels andalusos de Catalunya. Si? Jo no he demanat mai això, i no m’identifico gens ni mica.

Soc conscient que molta gent que pertany a aquelles entitats i d’altres no estan d’acord amb mi.

Només volia deixar clar això.

NO parleu en el meu NOM, d’una banda ni d’altra, jo decideixo qui m’ha de representar, i entre las meves preferències no ha estat mai la identificació amb CAP bandera, ni CAP país.